Hi ha imatges que, sense voler-ho, resumeixen tota una manera de fer política. Veure l’alcalde de Salou, Pere Granados, somrient durant la hissada de la Bandera Blava al Club Nàutic n’és una.
No perquè el Club Nàutic no mereixi aquest reconeixement. Al contrari. És l’única entitat del municipi que manté aquest distintiu i és lògic que el celebri. El que sorprèn és la presència entusiasta de qui, des que Salou va perdre les Banderes Blaves de les seves platges, ha optat per desacreditar aquests guardons.
Quan les platges de Salou lluïen Bandera Blava, el distintiu era motiu d’orgull institucional. Formava part de la promoció turística del municipi i era present en notes de premsa, discursos i campanyes de comunicació. Però quan les platges van perdre aquest reconeixement, el relat va canviar sobtadament. Les Banderes Blaves van deixar de ser importants, es va posar en dubte el seu valor i es va transmetre la idea que aquell distintiu ja no era un indicador fiable de qualitat.
Ara bé, si realment la Bandera Blava és tan poc rellevant, què hi fa l’alcalde presidint o participant en l’acte d’hissada de l’única que conserva Salou?
És difícil no veure-hi una contradicció. O les Banderes Blaves són un reconeixement digne de ser celebrat, o no ho són. El que resulta poc coherent és defensar una cosa o la contrària segons convingui al relat polític del moment.
El més preocupant no és la fotografia en si, sinó el missatge que transmet. Quan un reconeixement afavoreix la imatge del govern, es converteix en un motiu de celebració. Quan el municipi el perd, es qüestiona el seu valor. Aquesta manera d’actuar dona la sensació que els principis són secundaris davant les necessitats de comunicació.
Al capdavall, no és la Bandera Blava la que ha canviat. El que sembla haver canviat és la conveniència de treure pit per una cosa que ja no tens.
