La directora general de Turisme de Catalunya, Cristina Lagé, va aprofitar el pregó de les Nits Daurades per declarar-se “molt emocionada i orgullosa” d’haver estat escollida pregonera de la festa major d’estiu de Salou. I encara va anar més enllà: “Em considero una salouenca més”, va dir.
És una afirmació bonica. Queda bé en un pregó i encara millor en una nota de premsa. Però considerar-se salouenca i ser considerada salouenca pels salouencs no és exactament el mateix.
Lagé ho va justificar assegurant que “el gran èxit de Salou és que qualsevol persona se senti a casa seva des del primer moment”. I segurament té raó. Salou és una ciutat turística, oberta i acostumada a rebre milions de persones. Que algú que hi arriba digui que se sent com a casa és un afalac. Però sentir-se com a casa no converteix automàticament ningú en representant de la casa.
I aquí és on grinyola tot plegat.
Perquè Cristina Lagé no només ha estat escollida per l’Ajuntament per pronunciar el pregó de les Nits Daurades. L’alcalde, Pere Granados, també li va concedir el títol d’ambaixadora de Salou, amb la missió de projectar el nom de la ciutat arreu.
I la pregunta continua sent la mateixa: per què ella?
Quina trajectòria especialment vinculada a Salou justifica que sigui pregonera de la seva festa major? Quina aportació extraordinària al municipi explica que se li concedeixi la condició d’ambaixadora? Quins mèrits específicament salouencs acumula perquè l’Ajuntament consideri que és una de les persones més adequades per representar-nos?
Que sigui directora general de Turisme de Catalunya explica la seva rellevància institucional. No explica, per si sol, el seu vincle amb Salou.
I aquest és precisament el problema. Les Nits Daurades haurien de ser una oportunitat per treure profit persones que formen part de la ciutat, que hi han treballat, que hi han deixat empremta o que han contribuït d’una manera especial a fer-la millor. Salou té esportistes, comerciants, empresaris, mestres, artistes, treballadors, entitats i veïns amb dècades de compromís amb el municipi. Costa de creure que entre tots ells no hi hagués ningú amb prou mèrits per pronunciar el pregó.
En canvi, l’alcalde ha preferit una alt càrrec de la Generalitat relacionada directament amb el sector turístic. Una elecció que pot semblar més institucional que ciutadana i més relacionada amb les relacions polítiques i turístiques del batlle que amb la mateixa festa major.
Lagé té tot el dret del món a sentir-se “una salouenca més”. Només faltaria! I és positiu que tingui estima per la ciutat.
Però ser salouenc no és un títol que concedeixi l’alcalde ni una frase que s’incorpori al discurs d’un pregó. És una vinculació amb una ciutat, amb la seva gent i amb la seva vida quotidiana. I encara menys pot donar-se per fet que algú sigui representatiu del municipi simplement perquè l’Ajuntament decideixi nomenar-lo ambaixador.
Potser Cristina Lagé se sent una salouenca més. El que no pot decidir ni ella ni Pere Granados és que els salouencs ens sentim representats per ella.
I aquesta és, probablement, la diferència entre sentir-se de Salou i representar Salou.
