Rosalía, LUX i la peresa de la crítica.
Que Rosalía és una artista de talent excepcional, treballadora i capaç de construir un univers d’una densitat inusual en la música popular, no admet discussió. Anys de dedicació s’han traduït en un èxit que, agradi o no la partitura resultant —i a mi, ho he de confessar, no sempre em convenç i d’altres em captiva—, exhibeix moments d’autèntica bellesa i complexitat. Dit això, hi ha un racó de la cobertura mediàtica de la seva gira LUX, tant a la premsa espanyola com nord-americana, que mereix un examen més rigorós del que ha rebut fins ara: el tractament del ballet.
Posar-se un tutú de plat —una peça que, per tradició i per estatus, pertany al repertori de gran prestigi—, incorporar algun pas reconeixible o fotografiar-se amb sabatilles de puntes fent un intent d’arabesque a casa no equival a conèixer el ballet.
Tanmateix, diverses publicacions han deixat anar, entre elogis, la idea que Rosalía “domina també el llenguatge del ballet”. És una afirmació inexacta: n’hi ha prou de mirar qualsevol d’aquestes fotografies i vídeos per comprovar-ho. S’hi observen genolls desalineats, peus inadmissiblement torts i una col·locació de malucs incompatible amb la perfecció que exigeix aquesta dansa. Són defectes estructurals que no aprovarien un examen oficial de segon curs, i que qualsevol practicant disciplinat —dels que s’hi deixen la pell, els ossos i les nafres cada dia— i qualsevol professor qualificat detecta immediatament.
Convé recordar per què al ballet se l’anomena disciplina. Està reservat a qui pot sostenir alguna cosa més que una fortalesa olímpica, a qui hi dedica anys de pràctica diària, suor i una voluntat absoluta. La lleugeresa que s’admira en un escenari no és un do gratuït: l’avala un control i treball musculoesquelètic excepcional, invisible per al públic i que rarament es reconeix fora del rigor tècnic. Fora d’aquest rigor, tot es redueix a un “que bonic” i un “quin talent” que no distingeixen entre una execució i una visió estilística o romàntica. Basta observar el fenomen amb la simplicitat amb què ho farien el mestre Cecchetti o la mestra Vaganova —sense èpica, sense relat, només la tècnica nua— perquè la diferència esdevingui evident.
No és casualitat que la coreografia s’hagi adaptat a ella i no al revés. En un concert on l’essencial és el torrent vocal i una posada en escena trencadora, protegir l’artista d’aquesta manera és comprensible i intel·ligent. Rosalía, de fet, ho ha resolt bé: va transformar un cos amb tendència curvy mitjançant l’alimentació i una preparació física metòdica per sostenir espectacles físicament i vocalment exigents. Això no s’hauria de minimitzar. Però una cosa no acredita l’altra: haver treballat el cos per l’escenari no és haver assolit la tècnica més estricta.
Aquí és on la crítica hauria d’intervenir, i no ho fa. Massa sovint prefereix exalçar abans que desgranar, i el resultat és una tovor impròpia d’una premsa que es presumeix seriosa. No es tracta de caure en la falsa crítica constructiva, que no és més que la destructiva disfressada per no quedar malament, sinó d’aplicar una vara mínima d’honestedat crítica: reconèixer que construir un univers escènic propi, amb professionals de primer nivell i un llenguatge visual pres del ballet, és un assoliment legítim; i admetre, alhora, que aquest llenguatge s’utilitza com a recurs comercial, no com a tècnica dominada. Si això empeny algunes fans a apropar-se al ballet real, molt millor. Però anomenem les coses pel seu nom.
Rosalía pot sorprendre amb la seva posada en escena i la seva veu, i merèixer el reconeixement per la feina ben feta. Tot això és compatible amb dir el que qualsevol professional de la dansa veu a primer cop d’ull: això que fa no és ballet.
De fet, la mateixa Anna Pavlova, la gran estrella del ballet de començaments del segle passat, seria avui assenyalada pel mateix: manca de rigor tècnic. En plena època de l’academicisme estricte de Petipa, el seu turnout era deficient, ballava amb els genolls flexionats i el seu port de bras s’apartava del cànon. Res d’això és discutible: està documentat pels seus contemporanis. Però Pavlova va assajar sense treva, sabent el que en la meva professió es diu sense embuts i amb una mica de mala bava: ets aquí perquè no hi ha ningú millor i més barat per ocupar el teu lloc. I va ser el seu do de fer art —no l’absència de tècnica— el que la va salvar del judici estricte de l’escola.
La diferència amb Rosalía no és que la història hagi admès sempre un cert marge per a la imperfecció tècnica. La diferència és que Pavlova va viure dins d’aquest art per merèixer-lo, mentre que Rosalía en fa una apropiació estètica i una extravagància escènica al servei del seu concert, però no ballet. Confondre el seu Instagram i la seva actuació amb una disciplina tan alta no fa cap favor ni a l’artista ni al ballet que imita de forma comercial: dir que el domina és una provocació per a qui hi dedica la vida, i cau més en l’excentricitat que en l’obra que ella mateixa defensa.
Tots els que hem suportat el dolor físic a la barra, hem aprovat un examen de conservatori i hem pagat una entrada ben cara al Liceu, ho sabem perfectament.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
