Ja pot ser estrany que, després de tants anys sense parlar amb Déu, m’assegui en una cafeteria amb el mossèn per demanar-li que celebri una missa pels meus difunts.
Encarrego la missa, pago amb Bizum. Amb l’interlocutor celestial directe, així, sense wifi ni res. I adverteixo: jo no hi seré.
Em sembla un home piadós. M’escolta. No em qüestiona. Al capdavall, resar no fa mal a ningú. És una vibració de sanació i d’ajuda.
Les misses tenen un preu en forma de donatiu. No hi he posat cap objecció; és més, n’he doblat la xifra.
I no, no ha estat per aquelles restes de culpa judeocristiana tan ben inculcades en el si de la família i en aquella escola postfranquista.
Li explico que, si algun dia es troba vint-i-cinc llantions encesos, he estat jo.
Quan passo per allà per anar a comprar, sempre tinc algú al cap per qui demanar.
Pel seu camí, allà dalt o aquí baix. Mai se sap.
Jo no puc resar pels meus difunts.
Encara estic enfadada amb ells.
Ja vaig trencar els objectes de la casa. Ja vaig cridar. Ja vaig plorar com una desbocada i em vaig deixar portar pel cansament.
Teixir els dols com una Penèlope digital m’ha consumit un temps que no tinc i una esperança que no contemplo.
Continuo amb estrès posttraumàtic i l’hi dic.
No com a excusa, gairebé com un alliberament.
També li dic que no crec que la vida em degui res.
Tenint en compte la quantitat de vegades que podia haver-la perdut, seria bastant pretensiós per part meva passar-li ara factura.
I li explico que crec en els àngels.
Per contaminació directa de la iaia Maria, suposo. Especialment en l’Àngel de la Guarda, que en el meu cas es diu Damabiah.
En fi, els nefilim eren àngels o extraterrestres. Ves a saber.
El mossèn escolta sense fer ni un sol gest delator.
Ni una cella.
Res.
Em mira, somriu i em diu:
—Tens per a tothom menys per a tu. Resarem també per la Carol.
No sé què contestar-li.
A vegades penso en aquella espelma que van encendre a la catedral de Barcelona la meva àvia, la meva mare i la meva tieta quan els van dir que jo no naixeria.
Elles no hi són per sostenir aquella fe.
I jo no la trobo.
A vegades, en el silenci de la nit, em cau una llàgrima.
Una sola.
I no sé si és per ells.
És pel dubte.
Per si vaig fer prou.
Per si vaig ser el que esperaven.
Per si, realment, les coses no podien haver estat, com en totes les famílies, una mica millor.
No m’importa la vida eterna.
M’importa aquesta.
Deixar de patir.
I l’abandonament de la sang de la meva sang d’aquest món —coses per dir, alegries per compartir, dolor per oblidar— m’ha retornat al principi de tot plegat.
Perquè, entre vostès i jo, en aquest confessionari improvisat, hi ha una cosa que tinc bastant clara:
el dolor no ensenya.
Ni transitar-lo em fa millor.
Tampoc compro aquesta teoria flower power que un va triar aquesta encarnació, o la seva família, o fins i tot les seves circumstàncies, per aprendre.
Ni qualsevol altra teoria, pròpia de papallones libadores que necessiten justificar-ho tot de forma mística.
Hi ha dolors que no triem.
S’instal·len.
Per molt que vulguis passar pàgina.
Així que toca esprémer el que queda.
No perquè al final hi hagi una recompensa.
Precisament perquè no vull trobar res.
Em centro en la vida que encara em queda, i penso en tot allò que ja no podré fer.
Continuo posant espelmes per aquells que estimo, però he de deixar anar allò que ja no em pertany.
Oculto la meva pròpia llum per poder veure les estrelles.
Al final, la foscor.
Sense lliçons ni explicacions.
Sense faules ni promeses.
I, per si de cas existeix un cel, el meu únic aferrament: si els meus gossos no hi poden entrar, jo tampoc hi entraré.
Ells m’han permès suportar l’absència de tots els altres.
Tinc moltes probabilitats d’acabar sent una sense sostre espiritual.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
