Encara recordo com, deixant Kundu Köyü enrere, de tornada del Kremlin Palace, sota una pluja torrencial, un petit bony que es movia al mig de la carretera va fer que en Ramon frenés el cotxe.
De cara ens venia un camió, com si fos un avió: només vèiem unes llums enormes que ens enlluernaven. I, enmig d’aquella escena, la figura d’en Ramon, xop, amb la silueta retallada contra els llums, aixecant els braços per avisar el camioner.
El camió es va aturar.
I en Ramon va recollir de la carretera la boleta marró que vam batejar com a Bombó.
Vam trucar a diverses portes, en cases humils, algunes de llogades a les famílies kurdes que venien a collir cotó o a treballar als camps, que eren plens a vessar.
Ningú no hi va mostrar interès. Era un gosset de poques setmanes que ningú no volia.
Així va arribar en Bombó al nostre pis del Lodjman.
A la caseta de seguretat ja hi havia uns quants cadells que els vigilants cuidaven. En Bombó va dormir en una capsa de sabates i li vaig donar menjar del que tenia a mà. Però el que més volia aquell cadell era contacte. Si estava sol, gemegava. No li van faltar ni escalfor ni amor.
Així vam passar uns dies, sabent, amb el cor encongit, que en Bombó es quedaria allà, perquè nosaltres fèiem les maletes per tornar a Espanya.
El nostre gos turc es va quedar amb en Bokao, que em va prometre que en tindria cura, ja que els nois i les noies cuidaven els gats, tot i que estava prohibit tenir mascotes a les seves habitacions.
Sempre recordaré la immensitat de la mirada d’en Bombó, en contrast amb la figura d’en Ramon, salvant-lo d’una mort segura.
Era el 2006.
Com veieu, allò que és important, perdura.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
