Hi
ha mentides i perversions que a força de repetir-se calen en la ment dels
éssers senzills i acrítics. Persones que no s’adonen que són víctimes d’un
engany orquestrat d’un mode quasi científic.
No
existeixen les veritats, sinó relats. La realitat és un continu de relats dels
quals la major part de les vegades no som conscients. Grans propagandistes com
Bernays, Lippman i, per què no dir-ho, Goebbels ens han arrabassat la realitat
substituint-la per això que ara els postmarxistes estructurals diuen relat.
Els
poders polítics utilitzen aquestes eines sociològiques per a modelar les
concepcions de realitat, cada vegada més alienes a la veritat experiencial
substituint-la per constructes eteris buits de contingut.
Les
paraules es converteixen no ja en mitjans de comunicació de realitats sinó en
armes en una batalla cultural per a oferir versions alternatives a la veritat.
Un
d’aquests constructes és això que els nostres insignes polítics diuen model
productiu.
És
una cosa d’aquestes que fa anys que sento i que encara ningú me n’ha donat
explicació. Pel que visc i veig cada dia això del model productiu té alguna
cosa a veure amb el fet que la meva ciutat, irremissiblement, ha de viure d’un
turisme barat, estacional, de borratxera i sol. Res a veure amb el que
esperaria de la responsabilitat que se suposa que hem dipositat en els gestors
del nostre futur. Gens d’industrialització, amb sous dignes, amb treballs
desestacionalitzats, amb sindicats forts que protegeixin el treballador. No,
res d’això.
Fixin-se
que ara una ciutat es pot convertir en Capital de la Cultura Catalana amb només
un museu dedicat a la ceràmica. No sé si riure o plorar.
És
tanta la impostura que em resulta difícil tenir una opinió. Aclaparat, soc
espectador d’una farsa que traspassa fins a les més profundes percepcions de la
meva la realitat. No nego que el surrealisme pugui ser una de les
manifestacions de l’ànima hispana, però això és massa. És un Quo usque tandem abutere patientia nostra?
(“Fins quan abusaràs de la nostra paciència?”). Després vindran les
lamentacions. Que si la ultradreta, esquerra, partits xenòfobs, racistes, etc.
La paciència té graus, les respostes a vegades no. Cadascun ha de responsabilitzar-se
dels seus fets i no caure en enganys. Ningú pararà les rodes de la història i
són precisament aquests elements polítics que tenen la responsabilitat de
portar-nos cap al futur els que ens posen als peus de la inevitabilitat de
l’acció política.
Potser
tot això només és el resultat d’una falta d’ètica personal i de com l’exercim
amb la resta de la comunitat. Arribarà el moment que només quedi l’eliminació
objectiva dels elements que distorsionin el camí ral de la vida cap a la seva
cerca de la veritat i la llibertat.
Poc
consol serà, llavors, refugiar-se en paraules com a democràcia i eleccions
suposadament lliures. Les rodes de la història no les canvia ningú. Els petits
polítics que hagin abjurat del seu deure envers els seus conciutadans seran
només un malson del passat.
És
imperatiu que aquelles persones que han estat triades per a gestionar la polis
facin un replantejament de les prioritats que els han portat a un lloc decisori
abans que hàgim de lamentar la seva falta de capacitat i ètica. Que sàpiguen
que no són allí per a la seva creixença personal i política sinó que són serfs
del poble.
Una col·laboració d’Hispania Posterior.
