Aquesta
setmana he declarat la guerra al mantra ser
resilient.
Ho
faig des de la perspectiva d’haver-ho estat abans de conèixer el significat de
la paraula, posada de moda per tot aquell que aconsella ser-ho des d’una
posició d’autoritat, confort i poder. Havent cobert el meu contingent o límit
en la pràctica d’aquest estat de resistència, sacrifici i fe futura, només em
queda dir: “Fuck resilience!”. Ni abans ni després de practicar-la ha canviat
res, només la vida que s’ha gastat. Continuaré batallant, però creieu-me, la
resiliència és la medicina imaginària per a qui no convé que s’espavili en la
lluita activa i en el control de la seva vida.
Tenim
massa gurus i consellers a l’abast. Haurien de ser més cars, i així ens
pensaríem més el no gastar, a més d’aquesta vida que no tornarà, els diners que
ens corresponen per a gaudir.
No
he conegut a ningú que necessiti resiliència vivint a tot luxe.
És
un altre aliment per a pobres sotmesos per les circumstàncies i víctimes
emocionals que valen més del que es pensen.
Com
això és una filosofia meva, d’aquelles de post de Facebook que crec que ningú
llegeix, sí és cert que una amiga em respon que amb un alprazolam de 0,5 puc
tenir resiliència per a 24 hores.
Jo,
a més de riure, encara que sembli decebuda i més contestatària que mai, també
responc: paciència, tolerància i positivisme... i que ens prenguin el pèl els
mateixos de sempre. Prefereixo pensar en rebel·lia que ser una ignorant molt
resilient i dopada. Hem de riure, riem tots... hem de plorar... doncs els menys
possibles.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.